El 16 de juliol, aquest dissabte que ve, se celebra la 3a edició de la Fira del Llibre Prohibit a Llagostera. L’any passat vam tenir la gran sort que se celebrés a Barcelona i ja us dic jo que va ser una grata sorpresa. Es van alçar davant del BornCC un bon grapat de carpes on s’aixoplugaven piles i piles de llibres especials. I dic especials perquè trobar una fira on s’agrupin tots els llibres que en un moment o altre de la història, fins i tot en l’actualitat, han sigut prohibits, perseguits, censurats o fins i tot cremats ens produeix, com a poc, un somriure còmplice de curiositat.
A la primera parada que ens acostem trobem bastants llibres de jueus, no només escrits per jueus sinó també de temes que identifiquen als jueus. Simplement pel fet de ser autor jueu ja és una prova suficient per ser un llibre perseguit o censurat, i no només al llarg de la història des de l’expulsió dels jueus d’Espanya al 1492 o la Segona Guerra Mundial al 1945 sinó que avui en dia fins i tot trobem l’antisemitisme en molts vessants de la nostra societat, sovint des de la intolerància o des de la ignorància.
A Alemanya van ser tots els autors jueus els que van ser prohibits, desde “El Diari d’Anna Frank”, que més d’un ha posat en dubte la seva autenticitat, fins a qualsevol llibre de l’incommensurable escriptor Stefan Sweig, autor de decenes i decenes de bons llibres.
Trobem a part dels llibres que expliquen fets o successos polítics com “Incerta Glòria” o “Rebel·lió a la granja”, molts llibres de literatura de ficció com per exemple “La caputxeta vermella”, assenyalada per una conspiració sobre el simbolisme de la figura de la noia, del llop o la denotació del color vermell, relacionat amb el període menstrual. O versions de la mateixa caputxeta on porta al cistell una ampolla de vi per a l’àvia, prohibides a Califòrnia.
Fins i tot llibres com “Buscant a Wally” estan censurats per tenir dibuixos amb algunes ‘escenes brutes’, com un microscòpic topless d’una noia, o còmics com “Tintin al Congo” acusat de racisme.
Censurada també l’obra de Juan Marsé, autor espanyol de “Si et diuen que vaig caure” publicat a Mèxic, on narra la Barcelona de postguerra plena de penombra explicada a través de joves que comencen les seves fantasies, desitjos per complir i aventures sexuals. O Federico Garcia Lorca censurat pel franquisme per la seva orientació sexual o per alguna de les seves obres com “Noces de sang”.
Mes enllà de l’oceà Atlàntic, un tema punyent de la societat americana, els grans autors de la Generació Beat dels anys 50 a Amèrica. Els grans transgressors que van fer la seva revolució no només social sinó també literària, esplaiant-se en els plaers sobre les percepcions de la vida, la rebel·lia i la desimboltura d’un mateix, Jack Kerouac, Allen Ginsberg o Charles Bukowski són censurats de ‘per se’ tallant-los les ales de la llibertat.
Altres temes, potser els més recurrents de la humanitat són els de contingut sexual, explícit o no, com Simone de Beauvoir amb “El segon sexe” que fins i tot va crear un escàndol al Vaticà o el Marqués de Sade amb qui més d’un s’esquinça les vestidures en llegir a aquest gran mestre de l’art de la seducció i l’amor tot i els seus vicis i maneres, com a “Les 120 jornades de Sodoma”.
Més política transfronterera, ara sobre literatura asiàtica. El comunisme de Mao és exposat a la història de “Cignes Salvatges” on l’autora Jung Chang explica a través de tres generacions de dones xineses la crueltat i la duresa en què va ser instaurada la nova revolució cultural i social del moment a força de minvar la vida dels mateixos. Ara aquest llibre és estudiat en classes d’història.
L’escriptor Thomas Mann troba la censura en totes les seves obres a Alemanya, tot i que el nostre escriptor té el do de jugar amb les paraules i els dobles sentits per deixar anar frivolitats i crear desconfiança sobre creences filosòfiques o fer crítiques a règims. No s’escapa de la censura tot i tenir un Premi Nobel de Literatura l’any 1929.
Anem més lluny, fins al Japó, allà Murakami escriu “Tokio Blues” i a Amèrica és prohibit pels passatges d’escenes de sexe. No només això sinó que també és perseguit de molt a prop per escriure “Underground” on relata els atacs terroristes i l’accident de metro a Tokio l’any 1995. S’arriben a publicar les seves entrevistes als afectats i als testimonis però no es fa de la mateixa manera amb l’estudi del cas, al qual li va dedicar un any sencer.
Mohammed Chukri, marroquí, escriu entre relats i contes una trilogia autobiogràfica que va crear un gran escàndol als països àrabs. Veu l’èxit i el reconeixement internacional quan és traduït a l’anglès, al seu país va tardar gairebé deu anys a veure la llum gràcies al govern repressor. Autor marroquí també perseguit, en Abdelá Taia.
El llibre “Els versos satànics” de Salman Rushdie és una obra prohibida a molts països musulmants per la seva pressumpta crítica contra l’Islam i fins i tot el seu autor ha hagut de refugiar-se per amenaces contra la seva vida.
A Rússia els autors condemnats a l’oblit són els que parlen obertament de l’homosexualitat com l’antologia “L’armari d’acer”, un recull de diversos contes d’autors russos compromesos amb el col·lectiu homosexual. En aquest moment prohibit, repetim de nou, sobre literatura de ficció.
Però no cal trobar temes que creen tanta controvèrsia, ja que Roald Dhal, autor de llibres de literatura juvenil com “James i el préssec gegant” és prohibit ja que apareix la paraula ‘cul’ o es creu que fomenta la desobediència als adults. I la seva gran obra, “Charlie i la fàbrica de xocolata”, va estar molt de temps prohibit perque apareixien personatges de raça negra, els ‘oompa loompes’.
Els llibres de “Les aventures de Tom Sawyer” també són censurats per racisme per utilitzar la paraula ‘nigger’ i també altres paraules grolleres.
Com no, també trobem censura en llibres on la seva autora és senzillament una dona o en la demolidora obra de filosofia iconoclasta de Nietszche, com per exemple “L’Anticrist”, també en “Un món feliç” d’Aldous Huxley, alguna traducció de “La Bíblia”, en “El senyor de les mosques” de William Golding, en l’obra de Lewis Carroll, James Joyce, Charles Dickens, Vladímir Nabókov, Charles Baudelaire, J.R.R.Tolkien, Dan Brown o J.K.Rowling, per citar-ne alguns més.
Si voleu saber quins són els llibres prohibits per la Inquisición Española amb un índex alfabètic a tot detall busqueu al llibre de l’ Index Librorum Prohibitorum i us esglaiareu del pensament repressor retorçat.
I com a repunt final també és prohibit en molts països l’autobiografia “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, escrita desde la presó on a part d’explicar la seva vida també exposa els seus pensaments sobre el nacional socialisme i aquest és el perquè està censurat o editat amb apunts afegits i comentats a Alemanya.
I és que la pregunta seria: val la pena prohibir o el lliure albir és el que ens fa més intel·ligents?
De ben segur crec que l’educació comporta aprendre i tenir a l’abast tot el que existeix i fer-ne un bon ús i es constata amb el temps que les prohibicions no fan més que buits en l’espai-temps temporalment de manera que sempre acaben veient la llum, per sort.
Ara que venen les vacances i tindreu més temps per llegir… Heu trobat algun llibre prohibit per treure a passejar aquest estiu?
